Artícle d’opinió: Si senyors, un gran fracàs

Onze anys, onze, de fred, de vent, d’unes instal·lacions insalubres. Generacions de xiquets que han acabat el seu cicle de primària en un centre carent de les mínimes mesures per a desenvolupar l’activitat per al qual va ser creat. Des de setembre de 2008 fins a l’actualitat dura un procés administratiu en el qual per uns i altres tan sols ha complit dues fases de les quatre existents. Conselleria d’Educació, en l’època daurada del PP tan sols va aconseguir realitzar el projecte bàsic però la posterior amb Compromís/PSOE, no és que haja sigut molt millor: projecte d’execució.

La tristesa m’envaeix, no únicament pel fet en si, sinó pel tractament que la societat fa d’aquest. Ho hem assumit amb tanta naturalitat que som capaços d’ignorar la profunda ferida que ens ha produït, com si les conseqüències d’un sistema esgotat que és incapaç de donar solucions no ens afectaren per a res. Si ignores el problema, passes a ser part d’ell. Aquesta societat malalta no té cap poder de reacció i accepta amb total naturalitat que hem sigut incapaços de trobar una solució per als nostres fills; que onze anys després de la suposada aluminosi, estem immersos en un procediment que pareix que no té fi.

Econòmicament parlant, al poble no se li pot demanar més. Quan guanyem diners (IRPF). Quan els hi gastem (IVA). Si estalviem (Patrimoni), si el regalem (Donacions) i quan morim (Successions). Mentrestant pel camí, multes, sancions, taxes, impostos i tributs municipals….. Evidentment estem aportant una quantitat desmesura de diners dels quals no trobem el retorn pertinent per part d’aquest aquelarre de dirigents. Ara bé, des del punt de vista social estem totalment suspesos. Som incapaços de fer front al poder d’uns representants, que haurien de lluitar per fer realitat el programari electoral, pel qual es votem. Aquest circ que s’ha muntat és un joc de prioritats on no tots convergim sobre el que és més necessari. Si senyors, prioritats, que hauríem d’exigir i fer complir a una casta política més interessada en tornar a guanyar unes eleccions que en realitzar la feina per la qual se’ls va votar. És penós veure com es reclama la unitat de tot el poble pel fi comú, que no s’ha de fer política d’un fet tan lamentable com la situació del Bracal a Muro i després, aprofitant la cobertura dels mitjans de comunicació a un esdeveniment local, es posen en la “pole position” dels salvadors del col·legi. Açò és l’exemple del que tenim, diem una cosa i en fem una altra, amb un fi tremendament electoralista i egocèntric per part dels nostres polítics. Doble moral, amb el suport d’una societat més afí a no qüestionar-se res i aplaudir-los als actes de faràndula per a justificar la seua exposició pública. Fracàs, senyors.

Bufen vents de canvi. Hem de dir prou. Prou de mentides i mitges veritats. La política ha d’estar a l’altura de les necessitats de la població i no al revés, aprenent a fer ús correcte dels diners públics i a PRIORITZAR les actuacions a realitzar. El poble no pot girar l’esquena als problemes reals que sofreixen dia a dia, ha de ser més crític i no ser bústia de tota la manipulació que ocorre al seu voltant. El fred, el vent, les instal·lacions insalubres es venç amb determinació, amb tolerància, amb eficàcia i sobretot amb l’actitud d’aquell que demana el que realment li correspon.

Francesca Juan i Domènech